Santi Mayor
Cadascú que vegi el partit que vulgui, però jo, si no hagués vist el Barça-Atlètic de Madrid i hagués llegit la premsa, escoltat la ràdio, vist la tele i navegat per internet, pensaria que l'equip blaugrana va fer un partit gairebé tan brillant com el de la temporada passada contra el mateix rival al Camp Nou (6 a 1 amb una exhibició). Però el vaig veure i nanai.
El partit amb l'Inter de Milà ja em va provocar sospites per quatre detalls: 1) Messi esbroncant Ibra perquè no va completar una paret. 2) Henry queixant-se ostensiblement en ser substituït per Andrés Iniesta. 3) L'equip, en més d'una ocasió i de dues, dubtant sobre qui havia d'anar a rebre sacades de banda, acció que en la temporada anterior l'equip resolia metòdicament. 4) La pressió, exercida desordenadament i individual, sense executar-la en bloc, que és com esdevé eficaç. Detalls que sumats generen soroll, soroll que genera desconcentració, desconcentració que beneficia els rivals, encara que siguin pitjors.
Contra l'Atlètic de Madrid, l'equip va fer un inici intensíssim, desordenat i un pèl anàrquic, però del tot efectiu. I en va viure tot el partit, també a la segona meitat, quan el rival, diguem-ho, va fer millor joc d'equip. Ni de bon tros el Barça va ser com el del 6 a 1 de la temporada anterior. Revisin el vídeo i ho constataran. L'any passat el desplegament per les bandes de Messi era una meravella, destrossava la defensa rival perquè la feia obrir i deixar espais que l'equip aprofitava en conjunt per triturar la porteria matalassera. Dissabte, en canvi, la golejada va ser merescuda, sí, però fruit d'una eficàcia que és meritòria, sí, però no col·lectiva. En síntesi: l'any passat, per mèrits futbolístics, el partit hauria pogut acabar 10 a 1. Dissabte, per mèrits futbolístics, el partit no hauria hagut d'acabar amb un 5 a 2.
El Barça va merèixer la victòria, sí, però els excessos d'eufòria i els qualificatius gratuïts fan més mal que bé. Per fortuna, Pep Guardiola sembla que n'és plenament conscient, segons la seva conferència de premsa, en què va deixar anar un parell de cops de pala a Messi, subtils i per passiva, però evidents. Un exemple: Guardiola va elogiar la pressió de la davantera, i tot seguit va concretar en Ibrahimovic i Henry l'elogi. Aquest detallisme no és habitual en el de Santpedor. Que també va dir, sense posar noms, que s'havien pres decisions errònies, com, per exemple, algunes regatejades que no tocaven. Efectivament: a la segona meitat Messi va ser especialment gana i va cometre força errors d'interpretació de la jugada més convenient a l'equip.
Perquè el futbol és un esport d'equip, i els jugadors es fan grans en un equip que juga bé. Mirin Messi amb el Barça i mirin-lo amb l'Argentina. Confiem que Messi no oblidi que al Barça el Messi que necessita Guardiola és el Messi del Barça, no el de l'Argentina. A Guardiola se li ha girat feina: a més d'esforçar-se per adaptar Ibrahimovic, Txigrinski i Maxwell, sembla que haurà de vetllar també per readaptar alguna de les estrelles de l'equip, mentre en paral·lel des de la directiva se les premia amb contractes que estan fora de qualsevol lògica (com ha demostrat, per exemple, el cas de Ronaldinho, a qui poc més d'un any abans de vendre'l al Milan des del club blaugrana es parlava de fer-li un contracte ad aeternum).
El partit amb l'Inter de Milà ja em va provocar sospites per quatre detalls: 1) Messi esbroncant Ibra perquè no va completar una paret. 2) Henry queixant-se ostensiblement en ser substituït per Andrés Iniesta. 3) L'equip, en més d'una ocasió i de dues, dubtant sobre qui havia d'anar a rebre sacades de banda, acció que en la temporada anterior l'equip resolia metòdicament. 4) La pressió, exercida desordenadament i individual, sense executar-la en bloc, que és com esdevé eficaç. Detalls que sumats generen soroll, soroll que genera desconcentració, desconcentració que beneficia els rivals, encara que siguin pitjors.
Contra l'Atlètic de Madrid, l'equip va fer un inici intensíssim, desordenat i un pèl anàrquic, però del tot efectiu. I en va viure tot el partit, també a la segona meitat, quan el rival, diguem-ho, va fer millor joc d'equip. Ni de bon tros el Barça va ser com el del 6 a 1 de la temporada anterior. Revisin el vídeo i ho constataran. L'any passat el desplegament per les bandes de Messi era una meravella, destrossava la defensa rival perquè la feia obrir i deixar espais que l'equip aprofitava en conjunt per triturar la porteria matalassera. Dissabte, en canvi, la golejada va ser merescuda, sí, però fruit d'una eficàcia que és meritòria, sí, però no col·lectiva. En síntesi: l'any passat, per mèrits futbolístics, el partit hauria pogut acabar 10 a 1. Dissabte, per mèrits futbolístics, el partit no hauria hagut d'acabar amb un 5 a 2.
El Barça va merèixer la victòria, sí, però els excessos d'eufòria i els qualificatius gratuïts fan més mal que bé. Per fortuna, Pep Guardiola sembla que n'és plenament conscient, segons la seva conferència de premsa, en què va deixar anar un parell de cops de pala a Messi, subtils i per passiva, però evidents. Un exemple: Guardiola va elogiar la pressió de la davantera, i tot seguit va concretar en Ibrahimovic i Henry l'elogi. Aquest detallisme no és habitual en el de Santpedor. Que també va dir, sense posar noms, que s'havien pres decisions errònies, com, per exemple, algunes regatejades que no tocaven. Efectivament: a la segona meitat Messi va ser especialment gana i va cometre força errors d'interpretació de la jugada més convenient a l'equip.
Perquè el futbol és un esport d'equip, i els jugadors es fan grans en un equip que juga bé. Mirin Messi amb el Barça i mirin-lo amb l'Argentina. Confiem que Messi no oblidi que al Barça el Messi que necessita Guardiola és el Messi del Barça, no el de l'Argentina. A Guardiola se li ha girat feina: a més d'esforçar-se per adaptar Ibrahimovic, Txigrinski i Maxwell, sembla que haurà de vetllar també per readaptar alguna de les estrelles de l'equip, mentre en paral·lel des de la directiva se les premia amb contractes que estan fora de qualsevol lògica (com ha demostrat, per exemple, el cas de Ronaldinho, a qui poc més d'un any abans de vendre'l al Milan des del club blaugrana es parlava de fer-li un contracte ad aeternum).
